Atzera

Institut Castellet (Sant Vicenç de Castellet) -

Comentari de 'Il posto'

Il Posto - Iruzkinak, hausnarketak, idatzizko sormenak

Il posto o l’ocupació, és una pel·lícula dirigida per Ermanno Olmi feta el 13 de setembre de 1961 en blanc i negre.

La pel·lícula explica la història de Domenico, un jove que ha de buscar feina per ajudar a la seva família i ha de passar una estranya sèrie d'exàmens, proves físiques i entrevistes. Durant un breu respir de les proves, coneix a Antonietta. Els dos tenen pràcticament la mateixa edat i passen per coses similars, amb la qual cosa en Domenico se’n enamora. No obstant, els dos van a parar en diferents departaments i això fa que es distanciïn.

Ha d'acceptar un treball com a missatger a l'espera d'una millor oportunitat, el que va afectant l'amor propi de Domenico. A la pràctica d'una diligència, torna a trobar-se amb Antonietta, que ara treballa com a mecanògrafa. Ella el convida a una festa nadalenca a la qual hi va i van passant els minuts i les hores i no es presenta. L'endemà, se li ofereix un escriptori desocupat recentment per un empleat que acaba de morir (un aspirant a escriptor, que podria haver-se suïcidat). Se li trasllada a la part posterior de l'oficina, en una cantonada poc il·luminada, i els altres empleats es queixen de la seva relativa joventut per ocupar un lloc tan "prestigiós". 

En acabar la pel·lícula, Domenico sap que ha obtingut aquest "treball de per vida", assumint la desesperació d'una carrera administrativa sòrdida.

Amb aquest llargmetratge, Olmi té la capacitat de, a més de plasmar a la perfecció la monòtona vida que tenen els treballadors a les empreses i les poques aspiracions i motivacions que tenen, sobretot quan Domenico es sent realitzat per haver arribat a ser oficinista, una feina avorrida i sense gran sou, també sap donar forma i donar vida a tots o quasi tots els personatges que se’ns presenten, i això dona interès i gràcia a la pel·lícula. A més, deia el final amorós amb la Antonietta ben obert, intrigant als espectadors, encara que es pot percebre que acaben perdent la relació.

En aquesta pel·lícula destaquen moltíssim els jocs de llums que realitza Olmil, que per la època en que va ser filmada la pel·lícula, li donen un aire modernista i de revolució. També, els plans dels passadissos de les oficines i el sorollós caminar dels treballadors per les oficines, fa que la pel·lícula transmeti a la perfecció la rutinària vida de l’oficinista i ens posa molt bé en situació. Destacaria també que Olmi no va fer una pel·lícula amb gaires diàlegs, sinó que més aviat ni ha pocs, i això fa que Il posto encara transmeti més, ja que a la feina no hi havia amics, sinó que cadascú anava a la seva i a guanyar diners per a poder subsistir.

En conclusió, penso que és una pellícula molt pensada i molt ben executada, on cada detall compta. Cada personatge és un món, cada pla t’endinsa més en la vida de l’oficina i cada vegada que es veu el rostre d'en Domenico, et pots posar més en la seva pell, ja que sense dir res, transmet moltíssim amb els seus gestos i la seva innocència pròpia d’un noi jove que ha hagut de deixar d’estudiar per treballar i ajudar així a la seva família, sense gaires recursos.

L’últim pla de la pel·lícula és un primeríssim primer pla, centrat, on la càmara està situada a la alçada dels ulls de’n Domenico i és molt tancat, on es pot veure el seu rostre un cop ja és a la seva nova taula d’oficinista amb la làmpada que l’il·lumina. És un pla amb molt rerefons i significat, ja que es produeix quan, per fi, en Domenico ha arribat on volia. Això sí, potser no és del tot conscient de que haurà d’estar tota la vida fent el mateix. Com a curiositat, l’actor que fa de Domenico no era actor professional i, possiblement, això és en gran part el que fa que ens transmeti tant bé la seva vida.

Jordi Grífol

Pelikulak

Ermanno Olmi
Il posto El empleo 1961

Sekuentziak

Bloga: Institut Castellet (Sant Vicenç de Castellet) - (3)