El verdugo (Luis García Berlanga, 1963)

José Luis és un jove treballador d'una funerària que coneix a un botxí de nom Amadeo durant un servei a una presó. Quan li porta el maletí amb l'instrumental professional que s'havia oblidat a la furgoneta, José Luis coneix a la seva filla Carmen. Congenien ràpidament i después de ser sorpresos pel seu pare, es veuen obligats a casar-se.

 

En aquell mateix moment, un patronat oficial concedeix a Amadeo un habitatge on poder viure amb la parella casada, que a més espera un fill. Però arribada la jubilació hauran d'abandonar l'apartament, excepte si el seu gendre hereda el seu càrrec i es converteix també en botxí. Resistint-se a la idea, José Luis acaba acceptant convençut de que mai haurà de portar a terme cap execució, perquè la pena de mort està en desús. Tanmateix, l'ordre arriba i tota la família es desplaça a Palma de Mallorca, on haurà d'ajusticiar al reu. La família procura gaudir la seva estància com si d'unes vacances es tractessin, confiant en que l'indult arribi. Però José Luis és requerit per la guàrdia civil i ha d'anar a la presó, on pràcticament serà arrossegat pels funcionaris fins al patíbul on el reu haurà de morir.

 

Podem treballar...

"El otro tema, el profundo es […] el del compromiso, la facilidad con la que el hombre y la sociedad contemporánea se comprometen, la facilidad con que el hombre pierde su libre albedrío, su absoluta libertad, su íntima personalidad, por “sistemarse”, por utilizar una palabra extranjera que viene a significar “situarse”. O sea, salta con una facilidad extraordinaria lo que le separa de ser libre, de ser él mismo, a no serlo."

 

"Muchos directores dicen que visualizan totalmente lo que están pensando, lo que quieren hacer… Yo nunca he visualizado nada previo al momento del rodaje, allí me ha nacido siempre lo que sea, la imagen… Y esta vez es la única que de repente vi como una especie de situación mágica o premonitoria. De repente vi una gran sala blanca, enorme, persignada, sin ninguna referencia de mobiliario, de nada. Una gran sala blanca, enorme, con una puertecita muy pequeñita al fondo, exactamente como salió en la película, y dos grupos arrastrando a dos personas. Las dos personas arrastradas por los dos pequeños grupos: una la que va a morir y la otra la que va a matar. Y entonces los dos arrastrados por esos dos grupos que para mí eran, pues eso, la sociedad obligando a morir al que va a morir y obligando a matar al que va a matar."