Projecció d’Il Posto a l’Institut Français de Barcelona

Alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Escola Rafael Alberti, 2n d’ESO de l’Institut Maria Espinalt, i 4t d’ESO i 1r de Batxillerat de l’Institut Doctor Puigvert han compartit la projecció d’Il Posto, d’Ermanno Olmi, a la sala de l’Institut français de Barcelona. A la sala es respirava l’atenció cap a la pel·lícula durant la projecció i després s’ha reflectit també en el diàleg. Hem reflexionat sobre les tries cinematogràfiques d’Olmi: l’expressivitat dels primers plans, de les mirades i de la llum en els rostres; la tria de les òptiques i el treball amb la profunditat de camp; els moviments de càmera i la manera de filmar els espais de la ciutat; els sons; el treball amb actors no professionals... També hem parlat de com Domenico es veu condemnat a passar-se la vida en un mateix treball que segurament no el fa feliç però que li permet gaudir d’una certa estabilitat, i això ens ha portat a pensar en la llibertat i els mecanismes de la societat per condicionar les persones.

També hem llegit alguns passatges d’Ermanno Olmi sobre la seva manera d’entendre el cinema:

“Amb Roma, città aperta vaig descobrir que el cinema era la vida o que podia ser la vida; que el món no s’aturava quan travessaves la porta sinó que, gràcies a algú, un mediador, un poeta, un veritable poeta, existia una continuïtat entre el que s’esdevenia a l’exterior i a l’interior.”

“Per mi no existeix una autèntica jerarquia entre el documental i la ficció. El cinema és una forma de relacionar-se amb el món. Com deia, pots utilitzar el cinema per convertir la realitat en un conte o bé per conviure amb la realitat. És un diàleg continu.”

“El mateix succeeix amb l’actor. Sense dubte, hi ha actors professionals extraordinaris, però particularment jo sempre he tingut la sensació de trobar-me amb el cartró de l’arbre fals, comparat amb la palpitant autenticitat d’una persona real que no ha sigut elegida, com ho eren els actors temps endarrere, per una certa bellesa, per la seva aparença, o perquè responien a un cert tipus de fesomia o convicció física. Per exemple, en una pel·lícula de pagesos elegeixo els actors en aquell mateix món: en el seu món. No planto una figuera si vull produir peres. D’aquesta manera, aquesta gent aporta al film una profunditat diferent, un element consecutiu de veritat.”